subcapçalera premis2018
  • Imprimeix

Premis 2018

Premis Nacionals de Cultura 2018

foto

Foto David Ruano

Els Premis Nacionals de Cultura 2018 reconeixen la trajectòria i el talent de quatre entitat i sis creadors del país.

Catorze, el Centre de Titelles de Lleida, Josep Anton Codina, la Fundació Festa Major de Gràcia, la Fundació Pau Casals, Hausson, Fina Miralles, Jordi Pàmias, Valentí Puig i Albert Vidal reben la màxima distinció catalana en l’àmbit cultural.

Els Premis Nacionals de Cultura, concedits pel CoNCA des de fa deu anys, han reconegut més de 800 professionals i col·lectius al llarg de la seva història.

El Teatre Zorrilla de Badalona acollirà el dijous 12 de juliol el lliurament dels guardons.

 

Per la qualitat i l’originalitat del seu plantejament comunicatiu i pel tractament rigorós i innovador dels continguts culturals en un mitjà digital especialitzat que es caracteritza per una acurada aproximació a la informació i l’opinió, que incorpora noves veus i que s’enriqueix amb una visió de gènere. Creada per Eva Piquer el 2014 amb el lema “volem ser, fer i encomanar cultura”, ha aconseguit una audiència remarcable i ha teixit al seu entorn, amb propostes d’un gran interès, una veritable comunitat que aposta per fer de la cultura un exponent decisiu de la contemporaneïtat.

 

Catorze (catorze.cat) va néixer el 2014 impulsat per la periodista i escriptora Eva Piquer, que n'és l'editora i directora i té com a lema "volem ser, fer i encomanar cultura". Catorze és tant un mitjà de divulgació d'allò que es fa en l'àmbit cultural com una plataforma per a la creació artística; alterna col·laboradors de renom i trajectòria consolidada amb veus noves que volen donar-se a conèixer. Té un esperit artesanal i ofereix llibertat absoluta, consolidant-se com el primer mitjà digital de cultura, amb una audiència molt fidel. El 2015 va rebre el premi Lletra a la millor iniciativa digital sobre literatura catalana. També ha rebut el Premi Bones Pràctiques de Comunicació no sexista 2017 atorgat per l'Associació de Dones Periodistes de Catalunya. La seva editora i directora, Eva Piquer (Barcelona, 1969), ha estat professora de periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona, corresponsal a Nova York i coordinadora del suplement Cultura de l’Avui. Té una secció literària al diari Ara i una altra a Rac1. Imparteix cursos d'escriptura creativa i ha publicat una dotzena de llibres de ficció i no-ficció, entre els que hi ha La noia del temps (1997), Una victòria diferent (2002) i La feina o la vida (2010). Ha guanyat els premis literaris Josep Pla 2002, Marian Vayreda 1999 i El Vaixell de Vapor 1996, així com l’Atlàntida a la millor articulista en català.

foto

Eva Piquer Foto David Ruano

Perquè organitza la Fira de Titelles de Lleida, una plataforma única a Catalunya en el seu gènere. La Fira,que va complir 25 anys el 2014, ofereix un mercat als professionals titellaires, programadors i productors i,al mateix temps, presenta espectacles al públic que posen en valor aquesta pràctica teatral, amb la participació de nombroses companyies de Catalunya, de l’estat espanyol i estrangeres. El Centre, creat per Joan-Andreu Vallvé i Julieta Agustí l’any 1986, és un referent cultural lleidatà de primera magnitud i amb una projecció fructífera sobre el conjunt del seu sector.

 


El Centre de Titelles de Lleida va néixer el 1986 sota la direcció de Joan-Andreu Vallvé i Julieta Agustí com a centre dramàtic, pedagògic i de documentació amb l’objectiu de promoure i divulgar l’art dels titelles. L’any 2012, Elisabet Vallvé i Oriol Ferre n’agafen la direcció, treballant amb la resta de l’equip, format també per Bernat Vallvé i Mireia Perna. Des de la seva creació, el Centre ha produït 21 espectacles amb un extens recorregut internacional, de petit i mitjà format, com Gulliver al país de Lil·liput o En Patufet, i també de gran format, com Mowgli, l’infant de la jungla, en col·laboració amb el TNC, o Hansel i Gretel, coproduït pel TNC i el Gran Teatre del Liceu. Entre l’activitat del Centre destaca la col·lecció de llibres dels seus espectacles, exposicions, cursos de formació i el Cicle Joc al Ninot, que porta 22ª edicions. El Centre organitza la Fira de Titelles de Lleida, única en el seu àmbit, que el 2018 celebra 29 edicions convertit en un referent internacional de les arts escèniques i del sector titellaire on s’hi donen cita professionals d’arreu del món. Amb la Fira s’han coproduït dos espectacles i s’ha col·laborat en dues produccions més. Darrerament, el Centre ha rebut el Premi Turisme i Comerç ciutat de Lleida 2017 i el Premi Internacional Ciutat de Lleida 2018.

 

 

foto

Oriol Ferre i Elisabet Vallvé. Foto David Ruano

Per la seva llarga trajectòria com a director escènic, gestor teatral i pedagog. A l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual (EADAG), al costat de Maria Aurèlia Capmany, Ricard Salvat, Xavier Fàbregas o Jaume Vidal i Alcover, va contribuir a la renovació de l’escena dels anys seixanta, i amb la companyia Ca-Barret! va dirigir i produir els espectacles de cabaret de la Cova del Drac entre 1968 i 1975 i tot seguit va crear la companyia La Roda (1975). Com a pedagog, va fundar l’Escola d’Actors de Barcelona (1975) i l’Escola Municipal d’Art Dramàtic de Tarragona (1980), on ha deixat la seva empremta i experiència en les noves generacions d’actors. Cal assenyalar, a més, el seu pas per la direcció del Teatre Grec en els primers anys de normalització democràtica (1984-1985).

 

Fill de botiguers perfumistes, amb 15 anys s’incorpora al Moviment Escolta, convertint-se en el cap de secció de l’equip d’expressió artística. Estudia a l’Escola de Comerç i regenta durant vuit anys la botiga pròpia de perfumeria. A principis dels 60 decideix dedicar-se al teatre, i fa contactes amb l’Agrupació Dramàtica de Barcelona i comença a col·laborar a la secció de teatre de la revista Serra d’Or. El 1963 ingressa a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual (EADAG), cursant direcció escènica. Prossegueix els estudis a diversos teatres d’Itàlia; Teatro Stabile di Torino, Teatro Stabile di Genova, Teatro via Marguta, Roma, fins que es reincorpora a l’EADAG, el 1966, exercint d’ajudant de direcció i dirigint muntatges propis. Posteriorment fa direcció escènica al Grup Alpha-63 de L’Hospitalet de Llobregat i exerceix de professor i fa muntatges escènics a diversos centres com l’Escola Teatre Orfeó de Sants o l’Escola d’Actors de Barcelona. El 1968 passa a ser codirector de la Nova Companyia de Barcelona i tres anys més tard assumeix la direcció del Festival de Tarragona, fundant l’Escola Teatre Municipal i dirigint les companyies de teatre infantil La Roda i La Sínia. Entre el 84 i el 85 dirigeix el Festival Grec per ingressar, un any després, a l’Institut del Teatre com a professor d’història teatral, dedicant-se, també, a la recerca fotogràfica de teatre català.

 

 

 

 

foto

Foto David Ruano

Per la preservació d’una festa que, superant reptes i adversitats, ha complert dos-cents anys. Constitueix un veritable motor cultural de la Vila de Gràcia mitjançant l’impuls i el reforçament d’un vigorós teixit associatiu profundament arrelat que manté, amb un complet programa d’activitats, la tradició i el calendari festius. Amb el suport d’altres entitats col·laboradores, ha aconseguit que el barri de Gràcia de Barcelona sigui un dels indrets de més dinamisme i intensitat en la vida cultural i associativa de Catalunya.

 

La Festa Major de Gràcia neix l’any 1817 en forma d’aplec convocat pel convent de franciscans i, des d’aleshores,la festa evoluciona fins a convertir-se en l’actual Festa Major, reconeguda arreu pels seus característics guarniments.
No obstant, l’any 1935 sorgeix la necessitat d’organitzar-se comunament sota una entitat paraigua, projecte truncat per la Guerra Civil i recuperat el 1956 amb la Federación de Comisiones y Asociaciones de la Fiesta Mayor de Gracia. Aquesta entitat estableix vincles entre els diferents carrers i places, organitza actes, crea un lloc de debat i trobada i promou actes culturals tradicionals catalans durant l’any, i el 2009 es converteix en l’actual Fundació Festa Major de Gràcia.
La Festa Major és, a més d’una celebració, un marc de tradició, cultura i valors i, conscient de la seva funció de motor cultural gracienc i generadora de teixit associatiu, possibilita un seguit d’activitats que marquen el calendari de la Vila de Gràcia, amb un cicle nadalenc, la Festa de la Gent Gran de Gràcia, el Cant de la Sibil·la la nit de Nadal i la Cavalcada de les Carteres Reials, la Rua de Carnestoltes, l’Aplec de la Sardana de Gràcia i concursos literaris, de pintura i fotografia, que pretenen dinamitzar la vida cultural al barri, així com intentar desmuntar el mur imaginari que separa la cultura popular de l’alta cultura.

 

 

foto

Carla Carbonell, presidenta de la fundació. Foto David Ruano

Fundació creada l'any 1972 per Pau Casals i la seva esposa, Marta Casals Istomin. En reconeixement dels seus projectes i activitats culturals, de la gestió del Museu Pau Casals i de la tasca de projecció internacional del llegat musical i humanístic d'un dels noms més universals de la cultura catalana.

 

La Fundació Pau Casals va ser creada l’any 1972 per Pau Casals i la seva esposa, Marta Casals, amb l’objectiu de promoure la ifusió de la música com un mitjà d’expressió cultural i humanístic extraordinari, i de compromís amb la defensa de la pau, la llibertat, la justícia i la democràcia. Pau Casals,ha estat aclamat com un dels millors intèrprets del segle xx i com un dels directors més importants del seu temps, i ha convertit la música en un instrument de defensa de la pau i els drets humans. El seu reconeixement internacional es fa palès en la diversitat d’espais, festivals, museus, premis i activitats vinculats al seu nom, situats en diversos països de la Unió Europea, Àsia i Amèrica. Els objectius principals de la Fundació són la conservació i gestió del llegat cultural i humanístic del Mestre; l’educació i promoció de joves violoncel·listes, i el desenvolupament d’activitats culturals i musicals, amb la música com a eix essencial, llenguatge universal i eina de transformació social. La Fundació gestiona el Museu Pau Casals, conserva l’arxiu del Mestre, concedeix el Guardó Internacional Pau Casals per a Joves Violoncel·listes i impulsa i desenvolupa projectes musicals i culturals de caràcter nacional i internacional.

 

 

foto

Jordi Pardo, director general de la fundació. Foto David Ruano

Màgic amb una trajectòria excel·lent que ha renovat amb gran sensibilitat el món de la màgia a Catalunya des de la fi dels anys setanta de la mà de Joan Brossa fins a l’actualitat. S’ha caracteritzat per l’adopció d’un llenguatge pur i net, tant en la dimensió de màgia de taula, com en la d’escena i de grans aparells.Ha restaurat la màgia de saló amb elegància,creativitat, intel·ligència i modernitat després d’una certa decadència d’aquesta pràctica en el circ i la televisió des del darrer període franquista.

 

Hausson va néixer a Barcelona, i als nou anys es va iniciar en l’art de l’il·lusionisme. La seva trajectòria artística s’orienta cap a la màgia escènica, especialitat amb què ha recorregut multitud de països, des de França, Alemanya,Àustria o Anglaterra fins a Xile o Brasil. Durant la seva carrera professional ha participat en nombrosos espais i programes televisius, i ha guanyat prestigiosos reconeixements, com l’As de Plata del Certamen Mágico de Madrid, el 1r Premi Internacional de Montecarlo, el Premi Sebastià Gasch de music-hall com a màxim representant de l’il·lusionisme europeu a Catalunya o la Medalla d’Or al Mèrit Màgic. La seva relació amb Joan Brossa i la particular manera d’entendre la màgia escènica el porten a col·laborar amb artistes de diferents àmbits a la recerca de nous camins per a l’il·lusionisme, i a crear espectacles com Gran Sessió de màgia en dues parts (1987) i Poemància (1996), de Joan Brossa; 21 mirades as de cors (1998), de Xavier Olivé i Hausson; El misteri de l’estoig xinès (2000) i Style Galant polifonia màgica (2007), d’Hermann Bonnín; Música per a una il·lusió: univers Chomón (2003), de Jordi Sabatés i Hausson; Tempesta a les mans (2004), de Jordi Coca; Piso de charol (2009); Carnaval de magia (2014), i Magic Tribute (2015). El desembre de 1997 crea, juntament amb Hermann Bonnín, l’Espai Escènic Joan Brossa, del qual actualment és director executiu.

 

 

foto

Foto David Ruano

Artista conceptual que va introduir als anys setanta les accions a la natura, va impulsar el land art i el body art al nostre país des d’un punt de vista de gènere i va relacionar la cultura popular del Costumari català amb les arts plàstiques. El seu pas a la pintura durant els anys vuitanta la va dur a participar d’una manera destacada en els nous corrents europeus de retorn a aquesta disciplina. La seva obra i els seus escrits són reivindicats per les noves generacions, que hi veuen un model i una actitud a seguir en la creació artística.

 

L’any 1972 es llicencia en Belles Arts a la Universitat de Barcelona, i fa la primera exposició personal a la llibreria Plató de Barcelona. De 1973 a 1978 la seva obra s’orienta vers la pràctica conceptual. Els diferents treballs són exposats a la Sala Vinçon de Barcelona, (1973/74) i la Sala Tres de Sabadell (1975/76). Aquests mateixos anys forma part del col·lectiu d’artistes de la Galeria “G” i també de l’Espai 10 de la Fundació Joan Miró. El 1977 és convidada a la Biennal de París, Estrasburg i Niça, i el 1978 a la de Venècia. Després de la mort de la mare, comença un pelegrinatge que la porta a Sud-amèrica, França i altres països. Tornant de Sud-amèrica l’any 1984, inicia l’obra pictòrica sobre el paisatge i el retrat a la recerca de l’essencial, oberta al sentiment, a les emocions i a l’espiritualitat. Memorial, 1996, és la culminació del seu treball en el buit i el resultat del seu pensament i les seves vivències. De 1984 a 1994 viu a París i Normandia, i de tornada a Catalunya fa donació de tota la seva obra i arxius al Museu d’Art de Sabadell i fixa la seva residència a Cadaqués, on viu actualment. L’obra realitzada al llarg d’aquest 45 anys està expressada en diferents llenguatges: escriptura, muntatge, acció, dibuix, pintura i vídeo. En l’actualitat forma part dels col·lectius Corpologia, La Muga Caula, Ocells al cap i S’aranella comunitat creativa, dedicats a les pràctiques performatives i a l’art de l’acció.

 

 

foto

Foto David Ruano

Poeta que ha esdevingut una de les veus més representatives de la poesia de les Terres de Ponent. Ha establert un pont entre la vella i la nova generació d’autors lleidatans i n’ha enfortit la tradició. Tot i haver publicat també narrativa, teatre i assaig, destaca per la seva poesia estilitzada, de formes depurades i d’expressió clara i equilibrada, que reflecteix l’estreta relació de la poesia amb la naturalesa i el cicle de la vida. Des del poemari La meva casa el 1969, guardonat amb el premi Joan Salvat-Papasseit, ha rebut premis molt rellevants. L’edició en diversos volums de la seva obra poètica completa aplega una de les trajectòries més dignes i coherents de la nostra literatura.

 

Jordi Pàmias va néixer l’any 1938 a Guissona (la Segarra)i va estudiar Filologia Romànica a la Universitat de Barcelona, on va assistir a les classes de grans mestres com Antoni Badia i Margarit, Martí de Riquer o José Manuel Blecua, entre altres. Posteriorment va ser, durant trenta anys, professor de llengua i literatura espanyola a l’Institut Màrius Torres, de Lleida. Casat i pare de tres fills, Pàmias es donà a conèixer com a poeta amb La meva casa (1969), obra guanyadora del Premi Joan Salvat-Papasseit. Entre les seves obres més significatives hi ha Flauta del sol, Premi Carles Riba (1978); Àmfora grega, Premi Vicent Andrés Estellés (1985); Narcís i l’altre, Premi Miquel de Palol (2001), Terra cansada, Premi Nacional de la Crítica (2005) i Al cor del món (2013). Ha conreat també el teatre amb Camí de mort (1979) i les memòries en forma d’assaig literari amb Quadern de tres estius (1986) i Des de la foscor. Un dietari dels anys 60 (2007). És imminent la publicació de Déu no té pressa. Apunts de dietari, a càrrec de l’editorial Curbet. L’any 1999 Pàmias va ser guardonat amb la Creu de Sant Jordi i recentment, el 2017, amb el Premi Jaume Fuster, que atorga l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. 

  

 

foto

Foto David Ruano

Escriptor i articulista de llarga trajectòria, tant en català com en castellà, que ha contribuït a la construcció d'una prosa en català brillant i punyent, que honora la claredat de l'obra de Josep Pla i reivindica uns valors morals universals, un pensament polític moderat i la defensa d'un món imperfecte, humà. Escriptor fecund, durant l’any 2017 ha publicat els dietaris de la seva etapa londinenca, La bellesa del temps; la novel·la El bar de l'AVE, on reflexiona sobre la societat actual, i un llibre de poesia profundament colpidor, Oratges de la memòria. Ha rebut nombrosos reconeixements de la crítica i premis literaris prestigiosos.

 

Nascut a Mallorca l’any 1949, és escriptor i articulista, tant en català com en castellà. Va estudiar Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona i ha estat reconegut amb diversos premis, com ara el Ramon Llull per la novel·la Somni delta (1987), el Premi Crítica Serra d’Or i el Josep Pla pels assajos Annus horribilis (1994) i L’home de l’abric (1998), respectivament; el Premi Sant Joan per la novel·la La gran rutina (2006) o l’Antonio Fontán de periodisme polític (2012). El 2017 publica la novel·la El bar de l’AVE, els poemes Oratges de la memòria i el dietari La bellesa del temps, que correspon als anys 1990-1993, període en què l’autor va ser corresponsal a Londres. Aquest mateix any es publica el llibre de converses La vista desde aquí, Una conversación con Valentí Puig, d’Ignacio Peyró, i apareixen les reedicions de Valentí Puig del Diccionari Pla de literatura. Ha publicat desenes de llibres, tant novel·la —Complot, Primera fuga o Barcelona cau— com de relats —Dones que fumen, Maniobres privades, Tot contat—, dietaris —Bosc endins, Porta incògnita o Dones que dormen— i poesia —L’estiu madur, Molta més tardor o Dormir mil anys—. En el camp de l’assaig també ha estat prolífic, amb títols com  Vicis del temps, Els geòmetres i la novel·la o  Una literatura particular, i altres de temàtica política i social. Actualment viu a Barcelona, està casat amb la fotògrafa Montserrat Garriga,  escriu per al diari El País i  dirigeix la revista trimestral d’idees i  cultura F.

 

 

foto

Foto David Ruano

Actor de trajectòria internacional que mostra una visió instintiva i essencial del teatre, que retorna als seus orígens rituals i a la cultura popular de valors mitològics o tel·lúrics. Amb el seu gran magnetisme, basat en el control del cos, la veu, la mirada i el moviment, omple l’escena i practica el transformisme des de la mímica. Al costat de mestres com Dario Fo, Jacques Lecoq o Kazuo Ohno, ha actuat en els festivals més prestigiosos d’Europa, Amèrica Central, EUA, Canadà i Japó.

 

Inicia la seva trajectòria artística als anys seixanta com a percussionista al grup New Jazz Quartet. Al final de la dècada entra a treballar al Teatro Ara de Màlaga per traslladar-se després a París, on s’inscriu a l’escola de teatre Jacques Lecoq. Un cop ha acabat els estudis, és sol·licitat pel Piccolo Teatro de Milà per dirigir el departament de commedia dell’arte de la seva Scuola di Teatro. Treballa com a actor al Teatro del Comune di Milano, a la companyia de Darío Fo, alhora que els seus espectacles fan les primeres aparicions en festivals internacionals. De nou a París treballa, entre d’altres, per al Théâtre National Populaire, després estudia teatre de topeng amb el mestre Gunkha a Bali i, quan es restableix la democràcia, torna a Barcelona, on dirigeix diversos curtmetratges. Als trenta anys es retira en una apartada masia des d’on sorgeixen les llavors del que anomena art tel·lúric. Així neix L’aperitiu, seguit durant els anys vuitanta de viatges al Japó, on estudia dansa butoh i presenta paral·lelament nous muntatges a Tòquio. Posteriorment, a Madrid fa de guionista i director, així com d’actor de teatre i davant les càmeres a pel·lícules per a cinema i televisió, i novament a Barcelona comença els seus treballs de cant tel·lúric entorn d’allò que anomena «Mitologia de l’adveniment del Príncep». Del 1997 al 2003 completa la col·lecció discogràfica de cant tel·lúric i continua el seu treball musical de creació.Actualment està treballant sobre la poesia italiana anterior al renaixement.

 

 

foto

Foto David Ruano

Data d'actualització:  14.03.2018